Bru Rovira

La primera imatge del David que recordo és la d’un home vestit amb gavardina dormint a la llitera de baix, allà on normalment hi havia d’haver el meu germà Enric. L’endemà, els pares ens van explicar que era el “novio” de la tia Roser. I que venia d’Anglaterra. Es veu que en aquella època els novios visitants eren obligats a dormir ben lluny de la pretendenta, inclús els que venien d’Anglaterra.

A poc a poc, el David va començar a explicar-se ell mateix, sense intermediaris, però sempre amb una lentitud que exasperava el ritme i la pulsió Jarque. Durant totes les festes familiars ell i el sector suís, anaven uns segons pel darrera de la conversa principal, però si paraves l’orella als comentaris i les explicacions que feien provant d’interpretar l’humor català, l’humor Jarque i l’humor mosénjoan –el cap de taula-, descobries un món fascinant que, en aquells temps grisos, t’estimulaven a pensar que les coses podien ser d’una manera, o de la manera contraria.

Sempre li agrairé al David, aquest punt de fuga, aquesta mirada diferent que, en els aspectes formals, va passar de la primera gavardina –molt criticada pel meu pare, em sembla recordar-, a unes magnífiques corbates de colors, a joc amb una actitud sobre la llibertat individual i la dignitat desconegudes en un país on la gent acostumava a abaixar el cap. Recordo, per exemple, un dia que veníem de cantar a l’Esquitx amb el seu Citroën 2CV blau carregat de nens, i un policia el va increpar per alguna fotesa. I el David li va contestar en un català macarrònic indesxifrable, sense aixecar la veu, ¡com si el policia estigués al seu servei! Es veu que això és el que passava a Anglaterra.

Hi ha un viatge inoblidable a Itàlia, de càmping, l’Enric i jo, el David i la tia Roser, en un Morris, amb un final a Roma a casa del mossèn Joan, i una visita felliniana al Vaticà, que té un moment gloriós quan a la tia Roser la van obligar a tapar-se les cames i es va abaixar les faldilles fins als genolls deixant la meitat de les calces a l’aire lliure. Aquest record dels oncles a Roma, contestataris, diferents, espontanis, divertits, forma part d’una educació sentimental que mai t’he pogut agrair, David, i avui aprofito per fer-ho, potser una mica tard: però així és com ens estimem en aquesta família i aquesta terra on les coses sempre arriben massa tard, potser perquè ens pensem que l’austeritat és un valor i no sabem que el sobreentès és un llenguatge de la incomunicació, amb tantes interpretacions com pot haver-hi en un dinar de Nadal Jarque.